Etiquetes

Article en PDF

En un article recent descrivíem la constitució de l’empresa “Palau, García i Companyia” que a mitjans del segle XIX va iniciar la captació d’aigües subterrànies a la conca de Dosrius per conduir-les a Mataró. Després de diverses dificultats econòmiques, la “Companyia d’Aigües de Barcelona”, una empresa constituïda a la ciutat belga de Lieja, es va fer amb les propietats i els drets de captació de l’empresa catalana i va impulsar una de les obres més importants a la comarca i transcendental per al subministrament d’aigua de la ciutat de Barcelona: la construcció de l’aqüeducte entre Dosrius i el poble de Sant Martí de Provençals, a tocar del barri de Gràcia i de la resta del pla de Barcelona, inclòs el naixent Eixample de la ciutat[1].

En aquest article recorrerem la ruta de l’aigua de Dosrius, aturant-nos en aquells llocs de l’aqüeducte més significatius per la seva importància patrimonial o tècnica. La ruta ens portarà des de l’aqüífer de Dosrius fins als dipòsits-repartidors d’aigua de la capital catalana, passant pels municipis del Maresme i del Barcelonès. La xarxa de conducció estava constituïda bàsicament per sifons que creuaven per sota les rieres tan omnipresents a la comarca litoral i per viaductes per salvar els desnivells del terreny, però també per d’altres construccions, com dipòsits, edificis de gestió o de pressurització.

L’aqüeducte de Dosrius naixia al municipi de Dosrius i travessava el sector meridional de la comarca del Maresme creuant els pobles més propers a la serralada litoral: Argentona, Cabrera, Cabrils, Vilassar de Dalt, Premià de Dalt, Teià, Alella i Tiana. A continuació s’endinsava a la comarca del Barcelonès, allunyant-se lleugerament de la costa per passar per Badalona i finalitzar a Barcelona.

La conducció tenia un total de 37 quilòmetres de longitud des de la bifurcació d’Argentona fins als dipòsits de Barcelona. En el seu trajecte, l’aqüeducte salvava el riu Besós amb un sifó de fosa i la resta de rieres o torrents (Argentona, Agell, Cabrera, Cabrils, Vilassar, Premià, Teià, Alella, Tiana, Pomar, Canyet i Horta) eren travessats amb sifons de fosa els més importants o amb sifons de ciment els de menor importància. Quan el curs d’aigua era d’escassa magnitud es feien servir sifons de paredat. La tècnica dels sifons es feia servir per fer passar conduccions d’aigua per terrenys amb desnivell aplicant el principi dels vasos comunicants.

En altres casos es va optar per utilitzar els aqüeductes o viaductes. Es tractava de ponts sostinguts per arcs de mig punt per superar la depressió del terreny. A l’aqüeducte de Dosrius es van construir un total de 22 viaductes. Alguns d’ells es troben en perfecte estat de conservació; d’altres se’n conserven uns pocs arcs i d’altres simplement han desaparegut.

1. L’aqüífer de Dosrius

El municipi de Dosrius, el segon més gran en superfície del Maresme, es troba vertebrat per les valls de can Rimbles, Rupit, Canyamars i Dosrius. Són valls orientades de llevant a ponent i envoltades per les serres de can Bruguera, Polsaruda, Montalt, el Corredor i el Far, totes elles pertanyents a la serralada litoral. Les rieres de Rials i de Canyamars recullen les aigües de la conca de Dosrius, per unir-se al nucli urbà de Dosrius en una sola que circula fins a Mataró buscant la Mediterrània.[2]

Fins a mitjans del segle XIX, l’abundància d’aigua a l’aqüífer de Dosrius formava aiguamolls, que van dessecar-se amb un conjunt de barratges, preses, galeries i mines a l’objecte de portar l’aigua fins a Mataró, en primera instància, i a Barcelona amb posterioritat.

Les obres de captació i conducció de l’aigua dintre del terme municipal de Dosrius estan constituïdes per tres grans barratges (preses subterrànies). El de Batllori per un costat, amb 73 contenidors al seu recorregut, l’aigua del qual es vehicula a través de la Galeria Vella; i els de Xullat i Tarau (amb 17 contenidors), a través de la Galeria Nova. Totes dues galeries es troben a l’anomenada “Casilla Courtin” i continuen com a dues conduccions independents fins a la Casa Nova[3].

2.La Torre de les Aigües

La Torre de les Aigües (entre els carrers Rials i Maspí, Dosrius / 41.593170, 2.405951) és una masia, datada entre els segles XVII i XVIII, ubicada molt a prop de la confluència de les dues rieres principals de Dosrius. Va ser adquirida a la dècada dels seixanta per la Companyia d’Aigües de Barcelona perquè hi visquessin els enginyers i els tècnics responsables de la construcció de l’aqüeducte. Sembla que hi havia adossada una altra masia anomenada Hostal Vell, que hagués donat allotjament als molts treballadors de fora de la població que participarien a l’obra.

Aquest personal al servei, directa o indirectament, de l’empresa distribuïdora, hauria oscil·lat entre els 12 de l’any 1860 als 145 de 1877, el que representava en la darrera de les dates un 12,22% de la població de fet al municipi de Dosrius[4].

3. Arcades de la riera de Rials

A uns quants metres de distància de la Torre de les Aigües, es troben les arcades de la riera de Rials (carrer Rials, Dosrius / 41.593048, 2.405545). Aquesta construcció, realitzada a la segona meitat del segle XIX, és un conjunt d’arcs rebaixats coronats per un canal de conducció d’aigües. La seva funció era “per una banda protegir els camps contigus de les avingudes de les rierades i per l’altra deixar sortir l’aigua que aflorava quan el barratge Xullat estava ple i l’aigua no podia marxar per les galeries.”[5]

4. Edifici de la Mina de les Aigües

Aquest edifici, contemporani a les obres efectuades per la Companyia d’Aigües de Barcelona, és conegut amb el nom de Casilla Courtin. L’origen d’aquest nom provindria de Josep i Inés Courtin, els propietaris de la finca “La Resclosa”, una peça de terreny molt propera a la casella. Els Courtin van cedir a la companyia de l’aigua el dret a construir i mantenir una mina subterrània d’absorció i conducció d’aigua.

L’edifici de la Mina està ubicat a pocs metres de les arcades, a la confluència de les dues rieres de Dosrius (carrer Rials, Dosrius / 41.592696, 2.404853). Té forma hexagonal amb murs d’obra vista i dóna accés a través d’unes escales a les dues conduccions o galeries: la galeria vella i la galeria nova. Aquest era el punt on es feia el control principal de l’aigua que s’extreia de l’aqüífer de Dosrius. Amb el temps, es va habilitar un pavelló amb dos dipòsits per dissoldre el clor amb l’aigua que sortia cap a Barcelona. D’aquest punt continuen les dues conduccions fins al nus de la Casa Nova, dintre del mateix terme municipal de Dosrius.

5. El pont de la Casa Nova

Les dues conduccions que surten de l’edifici de la Mina continuen el seu recorregut paral·leles a la riera de Dosrius fins a arribar a una de les darreres cases del municipi de Dosrius en el seu límit amb el municipi d’Argentona: la masia de la Casa Nova (Veïnat Geimir, Dosrius / 41.578015, 2.398374). Molt a prop de la casa les dues canonades es converteixen en una. La conducció única continua cap a la costa, paral·lela a la riera d’Argentona fins que es bifurca a l’altura de Sant Jaume de Traià a una altitud de 128,78 metres sobre el nivell del mar. Un dels ramals gira cap al sud i l’altre continua fins a Mataró.

6. Salt d’aigua de Can Boada

El ramal que continua cap a Mataró desemboca en l’anomenat Salt d’aigua de Can Boada (carrer Pirineus, s/n, Mataró / 41.541239, 2.433534). Aquesta conducció funcionaria com una canonada de descàrrega de la conducció principal.

L’orifici de sortida de la conducció se situa a 120,41 metres d’altitud, 8 metres menys que a la bifurcació de que parlàvem més amunt.

El nom de Can Boada prové del mestre d’obres Jeroni Boada i Renté (1819-1886) i de la seva casa d’estiueig que va construir el 1850 barrejant diversos estils, des del neomudèjar al modernisme[6].

7. Aqüeducte de Teià

Després que la conducció travessi diversos pobles i aqüeductes, ens trobem amb l’Aqüeducte de Vallvellida o vall de Llida, al municipi de Teià (carrer Aqüeducte, Teià / 41.492878, 2.317850). Es tracta d’uns dels aqüeductes més interessants de la conducció, tot i que està sepultat en un complex residencial de la població maresmenca. Tenia 14 arcs i estava construït a base de maons i pedra.8.

8. Els aqüeductes de Tiana

A Tiana hi havia dos aqüeductes dels quals no hi ha rastre material o documental. El primer quedaria a llevant de la riera de Tiana (aqüeducte d’en Gili) i un segon a ponent (aqüeducte d’en Guitart / 41.477925, 2.264158)[7].

9. Aqüeducte de Can Ferrater

L’aqüeducte de Can Ferrater (carretera de Canyet, Badalona / 41.469129, 2.233378) es troba molt a prop de l’església de Sant Crist del Canyet a Badalona. És una construcció de 10 arcs que es troba just abans de la Riera de Canyet i que prendria el nom de la masia dels segles XVI i XVII que hi ha a la zona.

10. Aqüeducte de Sant Jeroni de la Murtra

L’aqüeducte de Sant Jeroni pren el nom del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, un antic cenobi de l’ordre dels jerònims fundat a l’any 1416. Aquesta obra (barri de Canyet, Badalona / 41.466648, 2.224436) de 7 arcs de maons i pedra és una de les millor conservades i més espectaculars de la ruta.

Molt a prop d’aquest aqüeducte trobarem el de Can Alemany (41.468130, 2.224901), que no forma part de la conducció de Dosrius. És un aqüeducte de 6 arcs, de pedra i maons. Duia l’aigua a la masia de Can Alemany.

Els aqüeductes de Barcelona

Una vegada creuat amb un sifó el riu Besós, l’aqüeducte de Dosrius s’encaminava cap al dipòsits de Sant Martí de Provençals a través d’un total de 6 viaductes que salvaven, en aquest ordre, els següents torrents: de Grau, de Canyelles, de Sant Andreu, de Can Carreres, de Quintana i un molt a prop de l’actual Plaça Catalana i del carrer Arc de Sant Martí.

11. Aqüeducte de Sant Andreu de Palomar

Era l’aqüeducte més important de tota la conducció. Tenia 12 arcs de 6 metres de llum i un de central de 8 metres.

12. Aqüeducte de la Guineueta

Aquest aqüeducte, ubicat entre Via Favència i el carrer Castor, al barri de la Guineueta (41.442814, 2.169868), no és visible a l’actualitat tot i que es conserven 4 arcs soterrats per un aparcament.[8]

13. Aqüeducte de Can Quintana

L’aqüeducte de Can Quintana estava ubicat als terrenys de la masia de Can Quintana i sobre el torrent de la qual prenia el nom. Aquest torrent era travessat per dos aqüeductes: a la part inferior pel del Vallès; a la part superior pel de Dosrius. Avui encara es pot veure un segment d’un arc i mig i constatar per l’acabament de la canonada de conducció la seva pertinença a l’aqüeducte de Dosrius (Camí Font d’en Quintana, 17, Barcelona / 41.438479, 2.161750)

14. Aqüeducte del Parc Central de Nou Barris

L’aqüeducte del Parc Central és segurament l’únic segment de l’obra que ha estat condicionat i integrat dintre del paisatge urbà d’una ciutat. Ubicat a la confluència dels carrers de Fabra i Puig amb el Passeig Universal (41.437091, 2.164073) per superar el torrent de Can Carreres (o Can Carrera) al barri barceloní de la Guineueta, l’aqüeducte de Dosrius, com és conegut al barri, és un magnífic exemple de com les reformes urbanístiques poden integrar el patrimoni històric: “Tres grans arcs de mig punt aguanten el pas per on circulava l’aigua. Aquesta canalització actualment està oberta i és transitable. A banda i banda dels arcs unes pilastres ressegueixen el mur fins arribar a unes torretes que flanquegen el pas. Aquestes són de planta quadrangular, obertes pels costats que s’obren a l’aqüeducte i amb petites finestres d’arc de mig punt als murs laterals i una cornisa a la part superior. En un dels costats, a continuació de la pilastra, hi ha una petita obertura de pas d’arc de mig punt. El parament és de paredat irregular amb alguns elements en maó com l’intradós dels arcs, les cantonades, les cornises,…”[9].

15. Els dipòsits de Sant Martí de Provençals

L’aqüeducte de Dosrius finalitzava als dipòsits de Sant Martí de Provençals (Pl. Alfons el Savi, 3, Barcelona / 41.412206, 2.164625). D’aquests dipòsits sortia una conducció a través del carrer de les Camèlies i la Travessera de Dalt, que la distribuïa a la resta de Barcelona (Sant Gervasi, Gràcia, Eixample i Ciutat Vella).

Els dipòsits tenien una capacitat de 17.000 metres cúbics d’aigua i estaven situats a una altitud de 94 metres sobre el nivell del mar.

La casa, que aviat seria coneguda com la Casa de les Altures, passaria amb el temps a convertir-se en el centre de recepcions de l’empresa distribuïdora. Actualment la casa es troba en un recinte enjardinat conegut com el Parc de les Aigües.A l’any 1890, dues dècades després d’haver-se construït els dipòsits, la Societat General d’Aigües de Barcelona va construir una casa en estil neomudèjar en uns terrenys propers als dipòsits perquè hi visqués Nicolás Recúlez Chevalier, l’enginyer i apoderat de la Societat. La casa es trobava a prop de les “màquines d’altura” que impulsaven l’aigua fins als dipòsits del turó de la Rovira a 200 metres d’altitud.

 

Epíleg

Queda molt per investigar sobre el tema de l’aqüeducte de Dosrius. En aquest article hem intentat identificar els elements de la construcció que estan mínimament clars com a pertanyents a la canalització. És probable que existeixin restes materials de l’obra tant al Maresme com a la mateixa àrea metropolitana. La ruta que us hem presentat no vol ser més que una aproximació al seu coneixement i a la seva recuperació per a la memòria històrica.

[1] Josep Ramis Nieto, “Aguas de Dosrius. La iniciativa privada empresarial al servei de les emergents necessitats hídriques de Barcelona”, a adosrius.wordpress.com

[2] “Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Dosrius”, Diputació de Barcelona

[3] “Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Dosrius”, Diputació de Barcelona

[4] Josep Ramis Nieto, “Els censos oficials de població (1857-1940). Aproximació a l’estructura de la seva informació i la seva utilitat com a font per a la demografia històrica local: l’exemple de Dosrius”, a adosrius.wordpress.com

[5] “Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Dosrius”, Diputació de Barcelona

[6] Ramon Salicrú i Puig, ”Mataró, carrer a carrer. Nomenclàtor de la ciutat”, Mataró, 2006

[7] Llista de monuments de Tiana (https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Tiana)

[8] Veieu article sobre el tema a: https://santandreudepalomar.wordpress.com/arqueologia-a-sant-andreu/1994-2

[9] Patrimoni Gencat

Advertisements