Etiquetes

Dosrius és un municipi del Maresme, a cavall de dues rieres de les que pren el nom i a les faldes de la serra del Corredor que històricament li ha proporcionat la seva riquesa econòmica i paisatgística. A finals del segle XX, la població va experimentar un creixement poblacional extraordinari arran de la construcció d’habitatges a les urbanitzacions, però fins aleshores tenia una població minsa i molt dispersa en què la modernitat va entrar paulatinament, lluny dels canvis socioeconòmics que, especialment a les viles de la costa, va produir la industrialització[1].

Ja no tenim testimonis orals per conèixer com era la vida d’aquell Dosrius de principis del segle XX i les poques fotografies que han superat el pas del temps no ens donen més que pinzellades estàtiques de la vida dels seus habitants[2].

Com devia ser la vida d’aquells dosriuencs en el canvi del segle XIX al segle XX, atrafegats per les feines rurals i forestals o encisats amb les novetats que venien de fora? Queda molta feina d’investigació sobre l’impacte cultural i mental que va suposar l’arribada de forasters per fer-se càrrec de les feines de captació i conducció de les aigües a càrrec de la “Companyia d’Aigües de Barcelona” o de les estades residencials de la burgesia barcelonina i mataronina a les cases del municipi.

Mentre no arriben nous documents o nous estudis, podem recórrer a documents com les ordenances municipals, que ens poden donar una idea de les preocupacions dels governants municipals per fer de Dosrius una població més moderna i cívica. Si estudiem les ordenances com si d’un negatiu es tractés, potser ens podrem fer una idea de com es comportaven realment els seus habitants. I és que si els responsables de l’Ajuntament plasmaven en la seva normativa municipal allò que no es podia fer i el tipus de sancions que estaven disposats a aplicar quan els habitants no complissin amb les ordenances, és perquè els habitants tenien una sèrie de costums que calia reconduir[3].

Així que l’Ajuntament de Dosrius va aprovar unes noves ordenances municipals el 26 de juny de 1904, quan el seu alcalde era Llorenç Pinós. Com era preceptiu, les ordenances van ser enviades a l’autoritat superior, el Govern Civil de la província, qui després d’alguns canvis, les va aprovar el 29 d’agost de 1905. Una de les còpies manuscrites d’aquelles ordenances les conserva l’Arxiu de la Delegació del Govern a Catalunya i sobre aquesta còpia us volem explicar com eren les ordenances del municipi.[4]

Les ordenances de 1904 quedarien desplegades en un total de 167 articles agrupats en 11 títols diferents:

Título 1. Del gobierno, administración y agentes del Municipio.

Título 2. Festividades y centro de reunión

Título 3. Policía y cuidado de la vía pública

Título 4. Conducciones en general

Título 5. Subsistencias

Título 6. Obligaciones inherentes a diferentes oficios y profesiones.

Título 7. Construcciones

Título 8. Instalaciones industriales

Título 9. Disposiciones diversas

Título 10. Policía rural

Título 11. Penalidad

Els títols que encapçalen l’articulat de les ordenances són les pròpies d’un municipi de principis del segle XX, com la composició dels ciutadans al servei de l’administració municipal (títol 1), la regulació en la construcció i les reformes dels edificis (títol 7) o la regulació de les activitats i instal·lacions industrials (títol 8)[5].

El títol quantitativament i qualitativa més important és el de les construccions. Fins i tot en un municipi petit, els administradors locals veurien en la regulació de l’edificació un dels vectors d’intervenció primordials per ordenar urbanísticament i estèticament el nucli urbà.

Però els regidors municipals també van posar negre sobre blanc sobre una sèrie de qüestions de convivència que segurament els preocupava.

Un dels aspectes que més els podia amoïnar era el del respecte al culte i als símbols de la religió catòlica. El sentiment anticlerical venia del segle XIX i s’aguditzaria entrat el segle XX: a l’any 1909, i amb el rerefons de la protesta antibel·licista, la Setmana Tràgica va ser l’escenari de l’incendi d’esglésies, ermites i escoles religioses. A les ordenances de Dosrius, l’article 9 establia:

El público que presencie el paso de procesiones guardará el debido respeto que se merecen las manifestaciones del culto católico. La Autoridad municipal castigará con una multa de tres a quince pesetas a los que infringieran la presente disposición
No menor era la preocupació per les activitats lúdiques dels ciutadans al carrer. Encara havia d’arribar la ràdio, el cinematògraf o la televisió i els habitants consumirien les seves poques hores d’esbarjo en vetllades de ball organitzades per associacions creades amb tal fi[6] o en els espectacles que les companyies d’artistes o de circ portaven al poble. És per aquesta raó que el consistori vetllaria per la seguretat de determinades activitats, com les acrobàtiques (article 14) o les de tir al colomí (article 15), de la qual es temien calamitats personals en el seu exercici[7].

“Sin permiso de la Autoridad local no se celebrarán en la vía pública ejercicios acrobáticos o de cualquier otra clase. En ningún caso se permitirá que tomen parte en ellos menores de dieciséis años”

“Para la instalación de tiro de palomas o de cualquier otra clase será necesario el permiso de la Autoridad local y en todo caso el dueño de la misma será responsable de las desgracias que puedan ocurrir por imperfección de las armas o por las imprudencias de los concurrentes”

A més de les activitats lúdiques, el Consistori també voldria regular la utilització de la via pública per mor de mantenir-la neta i evitar la transmissió de malalties. És probable que en un municipi rural com Dosrius, els límits entre el nucli urbà i les masies no els respectessin tots els veïns i calia posar fre a la brutícia d’activitats més pròpies del camp. A l’article 24 es deixa constància que:

“Está prohibido en la vía pública: echar animales muertos; vaciar aguas; peinarse, afeitarse, arrojar plumas y despojos de animales; sangrar, herrar y esquilar animales; sacudir en cualquier abertura que mire a la calle, alfombras, sábanas, camisas, etc; regar las plantas colocadas en el balcón, excepto de 5 a 6 en verano y de 6 a 7 en invierno; colocar en los balcones, en cualquier baranda o dintel de la fachada vestidos, pieles, ropa, colchones, macetas y cualquier objeto que cayendo a la calle pueda dañar a los transeúntes; tener en el balcón, puerta o ventanas braseros encendidos, pucheros ú otros objetos puedan molestar a los vecinos”

 Queda clar que els veïns havien de posar de la seva part si volien participar en fer de Dosrius un poble més net i polit. No sabem si l’ajuntament disposava de brigada de neteja, però a comerciants i habitants en general els tocava posar el seu grau de sorra (article 25).

“Por la mañana todos los vecinos deberán barrer y en verano además regar la acera de enfrente sus establecimientos o domicilios y la parte de calle correspondiente a los mismos hasta la distancia de dos metros.”

 Sembla que la problemàtica de la tinença de gossos també era una preocupació a l’època. Molts dels cànids deambularien pels carrers i entrarien a les cases o als locals de reunió sense ser convidats. El que queda clar és que la conscienciació sobre la vida dels animals no era la mateixa aleshores que ara (article 32):

“No se permitirá en ninguna época del año anden sueltos y sin bozal perros de ninguna clase. Los que se encuentren en estas condiciones en la vía pública o en algún local abierto al público, serán exterminados”.

Un altre aspecte de la convivència que calia regular era el de la prioritat de pas dels vianants al carrer. No sabem si per etiqueta social o per evitar algun conflicte entre veïns a l’article 33 s’establia que:

Tiene preferencia a pasar por la acera el que tenga casas más próximas a su derecha”

 En el tema de conservació i traçabilitat dels aliments, l’ajuntament també reglamentaria a l’article 58:

“Toda la carne que se expenda sin la marca de visada, será considerada como de procedencia clandestina y en consecuencia decomisada y entregada a los pobres, si es buena”

Ja hem fet esment de la preocupació de les autoritats pel respecte per la religió catòlica. A l’article 84, es volia evitar també que algú pogués conculcar el respecte als bons costums:

“Queda prohibido vender y exponer al público objeto alguno que ofenda el pudor a la religión católica o a las buenas costumbres”.

 Al Títol de Disposicions diverses, el consistori recolliria diverses normatives d’àmbits tan diferents com l’ensenyament i la defunció.

A l’article 144 assumeix les competències en educació primària i garanteix la gratuïtat a les famílies amb menys recursos:

“Es de incumbencia del Ayuntamiento el sostenimiento de las Escuelas públicas municipales de primera enseñanza, que se instalarán en los edificios que el mismo designe, previa la aprobación del local por parte de la Junta provincial de Instrucción pública y a las cuales concurrirán gratuitamente los hijos de familias pobres”.

Als articles 146 i 150 les autoritats municipals regularien les condicions per determinar quan es podia considerar que un ciutadà estava realment mort. o què calia fer quan no estiguessin clares les causes de la defunció.

“Ningún cadáver será enterrado hasta que presente señales evidentes de descomposición y jamás antes que transcurran 24 horas.”

“En caso de presentarse duda sobre la muerte de alguna persona, su familia nombrará un facultativo que en unión con el que elija la Junta del Cementerio, procedan a la inspección del cadáver, emitan su dictamen y acuerden las disposiciones convenientes”.

Com dèiem a l’inici d’aquest article, les ordenances municipals es constitueixen en un document que expressa la voluntat dels responsables municipals per regular diversos aspectes del municipi: l’urbanisme, la urbanitat, la propietat col·lectiva i la privada, el consum. Hem seleccionat alguns dels articles que més contrasten amb les regulacions municipals actuals en una aproximació a la dinàmica relació entre els usos i costums per un costat, i la normativa per un altre.

Un estudi comparatiu entre ordenances al medi rural i al medi urbà ens orientaria en el coneixement de les mentalitats de les classes dirigents, mentre que un estudi al llarg dels anys o dels segles ens informaria sobre l’evolució de les competències municipals i sobre els mecanismes de control ideològic i econòmic sobre la població, en un content de variació constant entre les competències estatals i locals.

[1] Per a dades sobre la població a principis del segle XX a Dosrius (població, alfabetisme,…), veieu Josep Ramis Nieto, “Els censos oficials de població (1857-1940). Aproximació a l’estructura de la seva informació i la seva utilitat com a font per a la demografia històrica local: l’exemple de Dosrius” a adosrius.wordpress.com

[2] Tenim però la descripció, entre històrica i literària, que fa Esteve Albert Corp del Dosrius de la segona dècada del segle XX a “El Maresme, de Dosrius estant (1914-1921)”, Mataró, 1972

[3] Sobre les possibilitats que ofereixen les ordenances municipals com a font d’investigació històrica, llegiu Pedro A. Porras Arboledas, “Las Ordenanzas Municipales: sus orígenes, contenidos y posibilidades de investigación”, Vasconia. 36, 2009.

[4] El document es pot consultar a l’Arxiu General de la Delegació del Govern a Catalunya, Corporacions locals, Caixa 212, Lligall J-01

[5] Com a punt de referència i contrast, podeu llegir l’article de Mª Rosario Roquero Ussía, “ALTZA A PRINCIPIOS DEL SIGLO XX. Las Ordenanzas Municipales de 1910”, ALTZA, Hautza Kenduz-XII, 1.

Altza era un municipi guipuscoà independent a l’any 1910, amb una població de 2.683 habitants dedicats a feines agrícoles en masies disperses.

[6] Com la “Constància” que es va crear l’1 de maig de 1904 i que pretenia ser “…una Sociedad recreativa e instructiva destinada a proporcionar a un número indeterminado de socios, el solaz, esparcimiento e instrucción que permitan las condiciones de vida de la Sociedad y las circunstancias que sobre ella influyan”. Josep Ramis Nieto, “Sociabilitat i associacionisme a Dosrius durant la primera meitat del segle XX” a adosrius.wordpress.com

[7] El tir al colomí era una pràctica esportiva que consistia en alliberar un colom engabiat en una capsa per abatre’l amb un escopeta. Sembla que era una pràctica molt de moda entre la noblesa i l’alta burgesia catalana.

Advertisements