Etiquetes

1. Introducció

En un estudi anterior sobre la Guerra Civil a Dosrius[1] analitzàvem el marc general del conflicte civil a la població del Maresme. Gràcies a l’anàlisi de la documentació disponible sabem que Dosrius i Canyamars no van experimentar els nivells de repressió i terror d’altres localitats maresmenques durant els 3 anys de guerra civil. Els veïns del municipi havien votat candidatures de dretes en les eleccions municipals que es van celebrar durant la II República i quan van arribar les primeres notícies de l’aixecament militar es van organitzar per protegir la població i els seus habitants de les escomeses dels comitès d’altres poblacions de la província.

Durant els primers dies de la guerra, a Dosrius es va formar un Comitè integrat per membres de l’antiga classe dirigent i per altres elements de tendència esquerrana[2]. Una de les primeres mesures va ser la creació d’una milícia per defensar el poble i els seus veïns contra la violència que podia venir de fora. Passats un dies, la pressió de comitès d’altres poblacions va fer que el Comitè quedés integrat únicament per membres d’esquerres i a l’octubre de 1936 es constituïa un ajuntament format per dirigents de la CNT i la Unió de Rabassaires.

L’acció de la milícia i la voluntat per part de les autoritats republicanes de mantenir l’ordre a la població va evitar que es produïssin morts violentes durant els tres anys de conflicte. L’única víctima per mort violenta que es va produir a Dosrius va ser la de Pere Vallès Valls, un capellà de Manresa que estiuejava a Sant Andreu de Llavaneres i que va ser assassinat per elements del Comitè Revolucionari de la mateixa població.

Molts ciutadans de la comarca van buscar refugi als boscos de Dosrius fugint de la repressió implacable d’altres poblacions o dels allistaments que els haurien enviat al front de guerra. L’actitud generalitzada dels habitants de Dosrius va ser la de complicitat amb els fugitius, amagant-los a les seves cases i avisant-los amb anticipació quan els milicians d’altres pobles es presentaven per detenir-los.

El mateix va passar amb el patrimoni arquitectònic i eclesiàstic. Tret de l’anomenada Torre de Fusta, cap edificació va ser cremada íntegrament i en el cas dels béns eclesiàstics, la destrucció es va limitar bàsicament al mobiliari de les esglésies i ermites

2. La Repressió de la Dictadura

Una vegada acabada la guerra, les autoritats franquistes van utilitzar dues eines per esbrinar l’abast de la destrucció de les propietats i la responsabilitat d’aquells que no havien recolzat l’aixecament militar. La primera va ser la Causa General[3], que en el cas de Dosrius es va allargar durant 4 anys (1940-1944); la segona va consistir en la detenció de tots aquells que se sospitava que havien comès alguns dels delictes tipificats per les autoritats franquistes. Una vegada detinguts, es prenia declaració al detinguts i es demanaven informes a les autoritats locals per esbrinar la conducta i el grau de responsabilitat dels delinqüents polítics. La repressió per part del guanyador de la guerra es va materialitzar en un sistemàtic enjudiciament dels enemics a través de judicis sumaríssims el funcionament dels quals hem analitzat en un altre article[4].

A la base de dades del Tribunal Militar Territorial Tercer, on es conserven els expedients del judicis o procediments incoats contra els ciutadans que pertanyien a principis de la dècada dels quaranta a la Quarta Regió Militar, figuren un total de 23 ciutadans nascuts a Dosrius i residents a altres localitats de Catalunya: Juan Abril Bellatriu (Argentona), Jaime Abril Fonseca (Argentona), Esteban Albert Corp (Mataró), Miguel Anglada Rovira “el Calet” (Arbúcies), Luis Argemí Serra (Sant Andreu de Llavaneres), Celestino Boix Vilajoana (Llinars del Vallès), Acisclo Boix Vilajoana “Bisbe” (Llinars del Vallès), Adolfo Bonamusa Codina (Mataró), Miguel Conejos Nogueras (Caldes de Montbui), Jaime Creizet Solé (Argentona), José Creizet Solé (Argentona), Pedro Fort Bronsoms (Figueres), Juan Martorell Nogueras (Vilalba Sasserra), Tomàs Nogueras Collet (La Roca del Vallès), José Pou Borèn (Vilalba Sassera), José Reverter Jané “Capello” (Llinars del Vallès), José Reverter Riera (Sant Celoni), Jaime Roca Gurri (Vilassar de Mar), Alberto Roig Anglada (Mataró), Luis Roig Nogueras (Mataró), Juan Serra Ignaci “Petroli” (Llinars del Vallès), Dolores Travesa Rupià (Premià de Mar) i Conrado Vila Coll (Mataró).

Altres ciutadans havien nascut a Dosrius o a altres ciutats del món i residien a Dosrius durant la guerra civil o la immediata postguerra. El present estudi analitza el procediment judicial militar al qual tots aquests veïns van ser sotmesos i la informació que dels expedients es desprèn: la composició dels comitès, la destrucció del patrimoni, les intimidacions, la col·laboració amb els fugitius, l’exercici del poder institucional o parainstitucional.

3. Els represaliats residents a Dosrius

La llista de residents a Dosrius i represaliats per les autoritats militars franquistes ascendeix a un total de 19 persones. Hem volgut incorporar a la investigació a dues persones no residents a Dosrius: Esteve Albert i Corp i a Miquel Conejos Nogueras. El primer perquè va néixer a Dosrius, perquè va intervenir en bona part del que va passar al poble durant els primers dies de la guerra i per la notorietat cultural que va adquirir durant la resta del segle XX. El segon perquè va ser l’únic ciutadà nascut a Dosrius que va ser condemnat i executat per les autoritats per la seva actuació durant el conflicte.

La resta d’encausats van ser investigats, interrogats i moltes vegades jutjats i condemnats per causes diverses i que no tenien directament relació amb la repressió a la rereguarda republicana. Per aquesta raó hem volgut agrupar a aquest conjunt de 21 ciutadans en diverses categories en funció de les seves responsabilitats durant el període 1936-1939. També ens referirem a continuació al paper de les autoritats i ciutadans que van col·laborar amb la justícia militar per denunciar i actuar de testimonis a favor o en contra dels processats.

4. El context social i polític a l’inici de la guerra civil

Amb una població de 887 habitants a l’any 1936, Dosrius tenia una baixa densitat poblacional d’uns 22 habitants per quilòmetre quadrat. Si descartem a dos dels investigats com a simple depuració de funcionaris, els 17 residents investigats a Dosrius significarien l’1,92% de la població total.

Gràcies al cens fet a l’any 1930[5], sabem que dels 894 habitants de Dosrius, 494 (55%) sabien llegir i escriure, mentre que 400 habitants (45%) no sabien llegir. Quan va esclatar el conflicte civil a l’any 1936, la majoria dels seus habitants es dedicava a l’agricultura, com a pagesos o com a jornalers i de forma marginal, altres feien feines com les de picapedrer, paletes o comerciants[6]. Es tractava sens dubte d’una societat fonamentalment dedicada a l’activitat agrícola i forestal, que portava els seus excedents als mercats locals de la comarca, salpicada per l’animació social i cultural que portarien ciutadans de l’alta burgesia de Barcelona i Mataró que passaven els estius a Dosrius i especialment a Canyamars[7].

Pel que respecta a la vessant política només sabem que les candidatures de dretes van dominar bona part dels comicis celebrats durant la II República, amb un certa preeminència de la Lliga Regionalista o Concòrdia Ciutadana.

5. Un condemnat a mort: Miquel Conejos Nogueras

Com hem dit anteriorment, Miquel Conejos Nogueras va ser l’única víctima mortal de la repressió franquista nascuda a Dosrius i condemnada per fets ocorreguts a Catalunya durant la guerra civil. Conejos seria denunciat per dos particulars al febrer de 1939 i seria executat quatre mesos després. El delicte principal va ser l’intent d’assassinat d’un dels declarants, però les investigacions van afegir com a agreujants els de participar en els fets d’octubre de 1934, estar afiliat a la CNT, marxar de voluntari al front i pertànyer a les patrulles cenetistes que es movien per la comarca.

6. De membre del Comitè de Dosrius a contrabandista de fugitius: Esteve Albert i Corp

Albert vivia a Mataró quan va esclatar la guerra civil però es va traslladar ràpidament a Dosrius, on havia nascut, per format part del Comitè que es va formar durant la segona meitat del mes de juliol de 1936. Durant els primers dies va col·laborar amb els ciutadans de Dosrius a evitar la repressió per part de les milícies d’altres pobles però durant el mes de setembre la seva actuació devia ser més que sospitosa i abandonaria la població. La seva ambigüitat política li va permetre ser membre de les milícies alpines i policia de fronteres, fet que li va evitar l’allistament a files i li va possibilitar amagar i ajudar a creuar la frontera a una quantitat no menor de ciutadans. El mateix Albert declara que es tractaria de centenars de persones. Eren bàsicament membres pertanyents a l’Església, però també industrials, fabricants, militars o ciutadans que simplement volien arribar a la zona nacional per lluitar contra l’exèrcit de la República. Tot i alguna denúncia malintencionada, sembla que Albert no va cobrar cap remuneració pels serveis oferts als fugitius.

7. Dues mestres depurades: M. Isabel Allué Castanera i Margarita Torrandell Forment

Les dues mestres de Dosrius (Allué) i de Canyamars (Torrandell) van haver de presentar una declaració jurada sobre les seves activitats abans i després de la rebel·lió militar de les forces nacionals. La primera havia començat a treballar al sector educatiu al 1900 i la segona al 1906. Les autoritats franquistes no van trigar ni un mes després d’entrar a la comarca per exigir de les docents proves de la seva fidelitat als nous valors del règim.

8. Fugitiu i amagat durant un any: Tomàs Jubany Jubany

Tomàs era un membre de la Federació de Joves Cristians que va intentar per tots els mitjans fugir de Catalunya per no ser represaliat per la FAI. Va evitar l’allistament a files falsificant la seva edat però al final va acabar sent tinent a l’exercit republicà. Va intentar fugir de nou, va fracassar i es va amagar a casa d’un conserge durant un any sencer. Només va sortir quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona.

9. Els maquis a Dosrius i un assassinat sense aclarir: Manel Ruiz Bru

Manel Ruiz va ser processat a l’any 1945, poc després que dos presumptes maquis es presentessin a casa seva per demanar-li menjar. Sembla que Ruiz es va veure obligat a col·laborar donades les amenaces que va rebre dels visitants. En una batuda dels cossos de seguretat i de l’exèrcit per la zona, Ruiz va ser interrogat, negant l’existència de fugitius a la zona, per acabar reconeixent la col·laboració forçada. En les diligències que es van efectuar, va sortir a la llum que Ruiz havia estat implicat en un assassinat a principis de la dècada dels trenta però finalment va ser absolt de tots els càrrecs.

10. Una denúncia malintencionada: Isidre Oliveres Bellús

Isidre va ser denunciat per una veïna per haver delatat a una persona que aquesta tenia a casa seva. La simple denúncia va ser suficient perquè Oliveres, el marit de la denunciant, la denunciant i les autoritats del poble prestessin declaració. En el fons, la denúncia obeïa a rivalitats veïnals i les actuacions van ser arxivades.

11. El comitè de Canyamars: Esteve Bonamusa Domènec, Lluís Sentís Bias, Joan Figueres Lladó i Joan Roca Valentí

 
Durant els primers dies de la Guerra Civil, Canyamars va constituir un Comitè de Salut Pública anàleg al de Dosrius, sota la presidència del comerciant Vives. Sembla evident, per la declaració dels testimonis, que la idea de formar una junta de defensa va sortir de la població de dretes de Canyamars, inclosos els estiuejants de Barcelona i d’altres poblacions, així com dels membres de dretes del primer comitè de Dosrius. Per evitar la intervenció d’elements estranys al poble, els membres del comitè van actuar com un comitè revolucionari, rebent subvencions de la població i fent un simulacre d’incendi de l’església. Passat un temps i per la pressió dels membres del Comitè de Dosrius, el Comitè es va desintegrar. A partir d’aleshores sembla que alguns dels elements del comitè es van radicalitzar i es van incrementar les requises i la persecució de gent de fora del poble amagada als boscos i a les cases de Canyamars.

La majoria dels membres superaven els 40 anys, es dedicaven a l’agricultura i tots van ser acusats de rebel·lió militar. Sembla que tots es van sindicar a la CNT, però no estaven afiliats a cap partit polític abans de l’aixecament feixista. Tots van ser absolts a excepció del més jove dels quatre, Roca Valentí.

Esteve Bonamusa i Lluís Sentís van actuar coordinadament durant el període examinat com a membres del comitè antifeixista de Canyamars. Bonamusa era President de la Junta de Veïns i juntament amb Sentís va encarregar-se de tasques de vigilància per evitar la intromissió d’agents d’altres poblacions. Després d’incorporar-se a les files de l’exèrcit republicà, Bonamusa i Sentís es radicalitzarien i pressionarien a les autoritats locals per perseguir els ciutadans amagats.

Figueres era el president del Centre Republicà de Canyamars i es va convertir en l’alcalde de la població durant la guerra. Com a representant revolucionari, Figueres va haver de col·laborar amb les forces de seguretat i altres milicians en la detenció de diversos fugitius. Però la seva actitud devia ser més aviat tèbia pel que respecta a la repressió dels ciutadans de dretes i en alguna ocasió va ser titllat de col·laboracionista pels membres del comitè de Canyamars.

Roca Valentí sembla que va actuar com a comissari polític perseguint els emboscats. Va ser el president del Sindicat d’Oficis varis de la CNT i se’l va acabar condemnant a la pena de 12 anys i 1 dia de reclusió temporal.

12. El Comitè de Dosrius: Antoni Bonamusa Claus, Jaume Ninet Pujol, Ramon Casamian Callizo, Joan Pujol Boch, Jaume Bonamusa Claus, Salvador Nogueres Rovira, Esteve Fontseca Martorell, Ramon Rovira Masaguer, Sebastià Sans Castany i Antoni Colomer Matas

El primer Comitè que es va formar a Dosrius arran de l’aixecament militar de 1936 estava format íntegrament per dirigents de dretes: Joan Pinós Nogueres, Pere Sabé Masó, Salvador Claus Bonamusa, Eusebi Fontseca Jubany, Antoni Pujol Terra i Pere Miquel Ferran. El 21 de juliol s’incorporarien al Comitè ciutadans de tendència esquerrana: Esteve Albert Corp (secretari), Jaume Bonamusa Claus, Sebastià Sans Castany, Valentí Juvany Calm, Josep Catà i Joan Jubany Nogueres. La presidència a partir d’aleshores l’assumiria Jaume Bonamusa però aquest va renunciar arran de les pressions de milicians de fora del poble en el sentit de fer fora del comitè els elements de dretes. Va ser llavors quan es formaria un comitè íntegrament d’esquerres presidit per Jaume Ninet.

Salvador Nogueres Rovira va ser nomenat alcalde l’1 d’agost de 1938 i va romandre al càrrec de l’ajuntament fins el 18 d’octubre del mateix any.

Abans de la constitució d’un nou ajuntament a l’octubre del 1936, entrarien o passarien pel comitè altres membres com Isidre Bonamusa, Joan Travesa, Francesc Pujol i Jaume Pujades dels quals no tenim informació. El nou consistori es formaria el 18 d’octubre de 1936 amb la composició següent: Jaume Ninet Pujol (Alcalde), Jaume Bonamusa Claus (2n Alcalde), Antoni Colomer Matas i Valentí Jubany Calm (regidors).

És probable que Ninet fos alcalde fins a l’abril de 1937 i que amb posterioritat fossin alcalde Ramon Casamian (4 mesos), Jaume Bonamusa Claus (3 mesos) i Esteve Fontseca Martorell (1 mes). Molt canvis en la presidència del consistori en molt poc temps, deguts segurament a la incorporació dels successius alcaldes a l’exèrcit republicà.

A més dels ciutadans investigats i/o jutjats, sabem que van existir altres ciutadans que devien intervenir com a membres del Comitè o que hi van donar suport. Aquests ciutadans apareixen com a persones que estaven en llibertat condicional el 31 de maig de 1941 segons informa el comandant de la Guàrdia Civil de Mataró. Es tracta de: Conrado Vila Coll, Joan Guiscafé Cousi i Josep Manté Sureda[8]. Altres membres serien Josep Catà i Joan Juvany Nogueres.

Del que es desprèn de la documentació examinada, el Comitè es va formar i va actuar sota els auspicis dels grans propietaris i del mossèn del poble. Sembla probable que el Comitè depurat d’elements de dretes el formarien un grup d’entre 10 i 15 persones, entre els 25 i els 58 anys d’edat i que la pràctica majoria eren pagesos o jornalers.

La meitat dels membres del comitè examinats van ser allistats a files o es van allistar voluntàriament, mentre que l’altra meitat, els que eren d’edat més avançada, es van quedar al poble. Això faria segurament que es produïssin relleus al llarg de la guerra en les responsabilitats institucionals o les del comitè. Sabem que durant l’any 1937 Josep Abril Argemí va ser nomenat comissari municipal al poble de Dosrius fins a l’acabament de la guerra però cal investigar quina relació tindria aquest comissari amb els membres del comitè o de l’ajuntament que van restar al poble.

Queda clara també, si examinem la taula de més amunt, que bona part dels membres del comitè no pertanyia a partits polítics o centrals sindicals abans del 18 de juliol. Dos pertanyien a Esquerra Republicana, un a l’UGT i un altre militava a la Unió de Rabassaires. La majoria dels membres s’afiliarien a la CNT, una vegada iniciada la guerra, voluntàriament o simplement perquè era el més aconsellable en aquells moments.

Tot i la manca de responsabilitats greus dels membres del comitè, la majoria van ser condemnats per les autoritats franquistes a diverses penes de presó. Entenem que les autoritats militars de la dictadura, tot i tenint present els atenuants de què els encausats van protegir a la població de la persecució de milicians de poblacions veïnes, van voler castigar l’assumpció de responsabilitats durant el període revolucionari.

Dintre de la tònica general del Comitè d’intentar preservar la seguretat dels ciutadans del municipi interceptant les incursions de comitès d’altres pobles, els membres del Comitè van haver de simular que eren iconoclastes, que perseguien als fugitius i que registraven, multaven i requisaven els béns dels propietaris, especialment dels de tendència dretana.

En aquesta posada en escena, A. Bonamusa, qui actuava també com a agutzil i carter, R. Casamian, E. Fontseca i R. Rovira es van encarregar del servei d’armes, especialment a les cruïlles de les carreteres. A. Bonamusa, J. Ninet, R. Casamian, E. Fontseca i S. Sans serien qui de forma destacada es dedicarien als registres domiciliaris. La responsabilitat d’imposar mules recauria en A. Bonamusa, R. Casamian, S. Nogueres i S. Sans.

Sembla demostrat pels testimonis de diverses persones que J. Ninet, J. Bonamusa i S. Sans van fer tot el possible per amagar o ajudar a fugir a tots aquells del poble o de fora que estaven amagats.

Colomer segurament actuaria de forma independent a les proximitats de l’ermita del Far, denunciant o perseguint a moltes de les persones que s’amagaven en aquells indrets.

A Dosrius la feina de delatar la presència de fugitius la va assumir R. Rovira, qui va arribar a l’extrem d’avisar als milicians d’Argentona de la presència de persones fugitives.

No sabem exactament quin paper va jugar R. Casamian. En uns casos és etiquetat d’anarquista exaltat i perseguidor de fugitius i en altres sembla haver ajudat a salvar-los de comitès que venien de fora.

13. Els denunciants i els informadors

 
Ja hem comentat en un altre article[9] que els judicis o procediments per depurar les responsabilitats dels ciutadans “no afectes” a l’aixecament nacional es van iniciar poc després que les forces nacionals haguessin ocupat militarment el territori. Les investigacions principals corrien a càrrec de la comandància de la Guàrdia Civil qui aixecava informes que eren utilitzats com a eina pels jutges instructors per iniciar els procediments. En casos comptats, eren els ciutadans perjudicats per tot allò ocorregut durant la guerra civil, els que iniciaven el procediment presentant una denúncia. Els motius podien ser diversos: un intent de detenció, un registre a casa seva, una extorsió, una amenaça o qualsevol acció que hagués vulnerat els seus drets. D’entre els denunciants o testimonis que amb més virulència van carregar contra els dirigents d’esquerres durant la guerra, destaca Josep Maria Fradera i Pujol.

Fradera havia nascut a Mataró a l’any 1887 i era un propietari rural i fortament involucrat en política. Procedia d’una família benestant de Mataró que tenia importants propietats rurals, com les de Can Valls, Can Llibre i Can Guitart, a Dosrius. Com a polític, Fradera va ocupar diverses vegades l’alcaldia de Mataró, va ser diputat a la Mancomunitat (moment durant el qual va promoure la construcció i asfaltat de la carretera de Dosrius a Canyamars) i durant els primers dies de la Guerra Civil, el 30 de juliol de 1936, va ser detingut com a dirigent polític de dretes (Lliga Catalana) i posat en llibertat en un moment indeterminat.

En qualsevol dels casos, el jutge demanava informes sobre l’actuació dels acusats o sospitosos als ciutadans que podien conèixer els seus antecedents durant la Segona República o les seves accions durant la guerra. A la dinàmica local de Dosrius, la font principal d’informació la van proveir tres autoritats: el Cap local de la Falange, l’alcalde i el Mossèn. Les persones que ocupaven altres responsabilitats institucionals, com el jutge municipal, el secretari municipal o l’agutzil, oferirien als jutges informació administrativa sense judicis de valor sobre els acusats.

Les tres autoritats a les que fèiem esment van indicar quines eren les persones que havien tingut alguna classe de responsabilitats durant la guerra. En la majoria dels casos els seus informes absolien els acusats de les possibles responsabilitats i en altres la responsabilitat quedava atenuada per la “bona conducta” o la col·laboració per evitar la detenció de les persones que van ser perseguides durant la guerra.

L’autoritat que sens dubte es va mostrar més implacable amb els acusats va ser el Cap de la Falange de Dosrius, Joan Pinós Nogueres (àlies “Dama”). Pinós va ser integrant, igual que Salvador Claus Bonamusa i altres ciutadans que formarien part de les gestores de l’inici de la postguerra, del primer Comitè creat amb motiu de l’aixecament militar. Després que fossin expulsats del primer comitè, la vida de Pinós i dels altres dirigents de dretes es tornaria més difícil al poble i decidirien marxar per evitar mals majors.

Salvador Claus Bonamusa primer i Juan Zamora de las Bacas[10] en un segon moment, emetrien informes com a alcaldes de la població que exculparien o relativitzarien les responsabilitats dels oponents polítics. Una postura semblant va mostrar el Mossèn o Reverend, qui segurament estava en deute amb el comitè per haver-li salvat la vida i haver evitat la destrucció del patrimoni eclesiàstic.

 

Notes

[1] Josep Ramis Nieto, “Apunts per a una història de la Guerra Civil a Dosrius”, a https://adosrius.files.wordpress.com/2015/12/guerra_civil_a_dosrius_04.pdf

[2] Sobre la formació i la composició dels comitès antifeixistes a les poblacions del Maresme, veieu Jordi Amat i Teixidó, “La composició política dels comitès antifeixistes del Maresme”, XXVII Sessió d’Estudis Mataronins, 2010

[3] Sobre la Causa General i la seva implantació progressiva a l’Estat espanyol com a eina repressora, veieu Pablo Gil Vico, “Ideología y represión: La Causa General. Evolución histórica de un mecanismo jurídico-político del Régimen franquista”.

[4] Josep Ramis Nieto, “Els Judicis Sumaríssims a l’Auditoria de Guerra de la Quarta Regió Militar: radiografia del procediment judicial militar per a la repressió dels republicans catalans durant els primers anys del franquisme”, a https://adosrius.files.wordpress.com/2015/12/els-judicis-sumarc3adssims-a-la-quarta-regio-militar.pdf

[5] INE, Cens de població de 1930.

[6] A un estudi sobre l’associacionisme a Dosrius que porta per títol “Sociabilitat i associacionisme a Dosrius durant la primera meitat del segle XX”, vam poder constatar que en una llista de 90 socis de l’associació “L’Artístic” fundada a l’any 1932, el 77% dels socis eren pagesos (39) i jornalers (32).

[7] Veieu l’article “Pere Prats Vidal. Un dandi a Canyamars i dues nissagues” a https://adosrius.wordpress.com/2016/01/06/pere-prats-vidal-un-dandi-a-canyamars-i-dues-nissagues

[8] Causa General de Dosrius, Caixa 1595, Exp. 11, Arxiu Històric Nacional

[9] “Els Judicis Sumaríssims a l’Auditoria de Guerra de la Quarta Regió Militar: radiografia del procediment judicial militar per a la repressió dels republicans catalans durant els primers anys del franquisme”

[10] El Dr. Zamora era el metge del poble, va ser nomenat President del Comitè Revolucionari el 15 d’abril de 1931 i durant la guerra va maldar per una correcta cobertura sanitària a Canyamars. Veieu l’article sobre el Dr. Zamora “El Dr. Zamora, segons Esteve Albert”, a https://adosrius.wordpress.com/2015/12/04/el-dr-zamora-segons-esteve-albert

Advertisements