Etiquetes

La primera descripció de caràcter geogràfic sobre el poble de Dosrius que coneixem és el “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar”, obra publicada entre 1846 i 1850 i coordinada per Pascual Madoz. Segons l’article dedicat a la població, Dosrius distava 7 hores de Barcelona i 1 hora i mitja de Mataró, la capital de la comarca. Els dosriuencs podien traslladar-se a Mataró a través de la carretera de marina passant per Argentona (a la qual es trigava a arribar 3 quarts d’hora) fins a arribar a Mataró. També podien viatjar cap al nord o al sud utilitzant el camins locals o de ferradura que permetien transportar animals però no carros. Si volien viatjar cap al nord havien d’agafar el camí que passant per Alfar, l’Ermita del Corredor, Collsacreu, Arenys de Munt, Arenys de Mar i altres pobles de la costa, arribava a Pineda de Mar. El trajecte es podia fer en unes 7 hores i 3 quarts. Si el que volien fer era viatjar a Barcelona evitant la costa i anant per l’interior, el camí els portaria per Òrrius, Casa Boquet (Vilassar de Dalt), la Conreria dels Cartoixans (Tiana), Sant Jeroni de la Murtra (Badalona), Santa Coloma de Gramanet, Sant Martí, el Clot, per arribar, després de 10 llargues hores de viatge, a Barcelona. En el moment que s’estava redactant el Diccionario, es va iniciar la carretera que uniria Dosrius amb el Vallès Oriental. L’any 1848 s’iniciarien les obres de la carretera fins a Llinars del Vallès que no s’acabarien fins el 1854.

Per tant, passat l’equador del segle XIX, Dosrius i els habitants del seu terme municipal, estaven connectats per carretera tant amb la costa del Maresme com amb el Vallès Oriental. Tot i que el trajecte fins a Llinars des de Dosrius és més curt, els intercanvis comercials es deurien fer preferentment amb Mataró. Les raons són geogràfiques i econòmiques.

El camí fins a la capital del Maresme per la carretera devia ser més fàcil per a les tartanes i carros de l’època, amb el pendent suau que marca la riera d’Argentona.

Per una altra banda, Mataró era a l’època un centre econòmic de primer ordre i les diverses poblacions de la costa disposaven de port, el que possibilitava que les mercaderies es poguessin transportar amb el mitjà més eficient de l’època: el marítim. La primera línia fèrria espanyola a la península s’inauguraria al 1848, dedicada especialment al transport de passatgers, però el transport de mercaderies, i més encara les produïdes a la comarca, tenien una excel·lent via de sortida a través de ports com els de Mataró, Arenys de Mar o Malgrat de Mar.

Sabem que a l’any 1867, van sortir de Mataró cap a altres ports de la Mediterrània, 1.894 quintars mètrics de fustes de construcció, 1.318 de terrissa, 752 de grans, llavors i ordi, 278 de llegums i tramussos, 62 de farina de blat i 40 de pells adobades i soles.

Moltes d’aquestes mercaderies eren destinades a Tortosa (15 vaixells carregats amb 256 tones de pes), en menors quantitats a ports catalans com Vilanova i la Geltrú o Roses i també a ports de l’est peninsular com Cartagena o Valencia.

carreteres

El mateix Diccionario de Pascual Madoz, a més d’alguns detalls geogràfics i de caràcter anecdòtic, ens parla d’algunes activitats econòmiques al municipi. Referint-se a les rieres de Dosrius comenta que “á sus márgenes hay sotos arbolados, en los que abundan las yerbas de pasto: los montes se ven poblados de viñedo y de bosques arbolados de pinos y encinas, y sus faldas de álamos y olmos, asi hay madera para carpinteria y construccion de buques, proveyéndose aquí en parte los astilleros de Vilasar y del Masnou, y antiguamente el de Mataró […] PRODUCCION: trigo, garbanzos, legumbres con abundancia y de buena calidad, vino y maderas; cria ganado vacuno, caballar y mular para la labranza y acarreos, lanar y de cerda, y caza de varias especies. INDUSTRIA: una fábrica de hilado de algodon con 25 telares, y un molino harinero en decadencia, á causa de la mucha harina que desembarca en Mataró. COMERCIO: esportacion de vino, legumbres, maderas de construccion y leña é importacion de los artículos que faltan.” Sobre Alfar, el Diccionari ens informa que “hay una fáb. de vidrio, en la que se hallan ocupados continuamente unos 20 hombres, el que se estrae elaborado para Barcelona, Gerona, Vich y otros puntos del Principado, y algunas veces se estrae para América.[…] El TERRENO en lo general es escabroso, cubierto de espesos bosques de pinos, encinas y robles que dan madera útil para la construcción de edificios y carpintería”. Finalment, sobre Canyamars destaca el fet que “IND. Y COMERCIO: esta reducidos á la conducción y venta de leña á los puertos, principalmente Mataró; esportacion de gallinas, hongos y piñones tostados; antiguamente se hacia mucho tráfico de hielo, á cuyo efecto había tres pozos para encerrarlo a tiempo; de él se proveia Barcelona, a aun se esportaba para Oran; en el dia ha decaído tanto su consumo, que solo un pozo que hay es suficiente para la corta estraccion que se hace.”

Queda clar, amb les descripcions anteriors que, a banda de la fàbrica de filats de Dosrius i la important fàbrica de vidre d’El Far, la principal activitat econòmica del territori es basava en la producció de fusta i en el conreu de vinya, llegums i cereals. Una part de la fusta produïda es consumiria en les fàbriques locals, com la de vidre, però l’excedent es traslladaria a Mataró i una part s’exportaria. Pel que respecta a la producció agrícola, és probable que una part dels cereals i dels llegums que exportava Mataró arribessin de terres dosriuenques.

Advertisements