Etiquetes

Ja sabem, perquè ho hem explicat en un altre lloc, que la poca violència que es va exercir al municipi de Dosrius, va ser contra el béns de l’Església i excepcionalment contra l’anomenada Torre de Fusta.

L’alcaldia denunciarà a la Causa General, el “Saqueo de las Iglesias de Dosrius, Alfar y Ermita de San Lupo. Incendio de la Iglesia de Cañamas. […] Incendio de la llamada Torre de Fusta” entre el 21 i el 23 de juliol.

L’Ajuntament informa que el valor dels danys durant els primers dies va ser:

Iglesia de Dosrius: 150.000 pessetes

Iglesia de Alfar: 25.000 pessetes

Hermita de San Lupo: 1.000 pessetes

Iglesia de Cañamas: 70.000 pessetes

Torre de Fusta: 125.000

“Los pueblos a que pertenecían los Comités rojos, sospechosos de participación de tales delitos fueron los de Badalona, Argentona, Llinás y otros pueblos del Vallés”.

L’any 1942, l’aleshores alcalde, Joan Pinós Nogueras, informa que “…si bien la fábrica de la Iglesia [de Dosrius] quedó intacta, salvo ligeros desperfectos, […] imágenes fueron destrozadas, desapareciendo varios retablos, algunas joyas y ropas de los altares, bancos, candelabros y otros ornamentos”. Pel que respecta a l’església de Canyamars, l’alcalde manifesta “…que dicho templo fue muy destruido por la parte interna, en varios altares (en especial el altar mayor), quemados algunos muebles, retablos, imágenes y ropas ornamentales.”

En diversos informes elaborats per la Diòcesi de Barcelona, es parla detalladament de les afectacions i rehabilitacions dels temples:

Sant Aciscle i Santa Victòria: “De la parròquia de Dosrius l’informe afirma que alguns dirigents revolucionaris ajudaren a fugir els sacerdots (pàg. 46). Es destruïren un retaule barroc dedicat al Sant Crist (pàg. 68), les imatges barroques de Sant Francesc (pàg. 75), la creu processional d’estil imperi (pàg. 85), i el retaule gòtic de Sant Aciscle i Santa Victòria, que fou trobat a Mataró (pàg. 64).

Resumint, aquest temple, d’estil gòtic de finals del segle XV, fou completament saquejat, i els seus altars destruïts en la revolució de 1936. Durant tot aquest període fou apoderat pel ‘comitè’, destinant-lo a magatzem de gra, llavors i palla.

La casa rectoral fou habilitada per una família refugiada, i l’edifici fou respectat. Únicament fou destruït un pont cobert que donava accés al temple. Després de la guerra quedaren moltes habitacions de la rectoria inhabitables. Es va construir una nova casa rectoral. De l’arxiu parroquial es perderen alguns llibres de defuncions.

De l’església de Sant Esteve de Canyamars, l'”…informe diu que els feligresos ajudaren a salvar el rector i altres sacerdots i religiosos que estaven ocults, oferint-los tota mena d’assistència.

La fàbrica d’aquesta església parroquial, del segle XIV, d’estil romànic, no sofrí notables destrosses durant la revolució del 1936. L’interior quedà destruït per l’acció del foc, tres cops ocasionats pels anomenats ‘Fusileros rojos’ veïns del poble de Sant Adrià del Besòs. La casa rectoral fou igualment saquejada per aquells ‘forasters’. L’arxiu parroquial, per ordre del comitè revolucionari del poble de Dosrius, fou traslladat a l’Ajuntament. El mateix que alguns retaules (pàg. 68). En ser recuperat, van trobar-se a faltar varis documents.”

Anuncis