Etiquetes

Explica Esteve Albert al seu llibre “La Guerra Civil a Canyamars” que durant els anys previs a la Guerra Civil, Canyamars va començar a trencar amb la seva autarquia econòmica basada en els productes del camp i del bosc, per veure con es començaven a construir torres i xalets. Durant els anys de la Segona República la rivalitat entre Dosrius i Canyamars es va accentuar i els d’aquest segon poble van rumiar seriosament la possibilitat d’aconseguir la independència del primer. En un ambient dominat a les urnes per La Lliga Catalana, la joventut dosriuenca va obrir un local d’Esquerra, mentre que a Canyamars els aires bufaven a favor d’Acció Catalana Republicana, un partit catalanista, republicà i liberal, especialment impulsat pels integrants de la colònia d’estiuejants, entre els quals destacaven els membres de la família Prats, residents a Can Galzeran.

Una vegada iniciada la guerra, Joan Prats Vidal i el seu cosí Joan Vidal i Prats anuncien als membres del Comitè de Salut Pública de Dosrius la constitució d’un Comitè homòleg a Canyamars, sota la presidència del comerciant Vives. La reacció de Jaume Bonamusa Claus, el primer president del Comitè de Dosrius és rotunda: “A Canyamars sempre esteu a la lluna de Valencia i les castanyes del foc us les hem hagut de treure els de Dosrius. Si no haguéssim aturat els camions del faiets que venien per vosaltres, fa dies que hi haurien molts plors a les vostres famílies”. Després de diverses converses, el cosins Prats s’avenen a desfer el Comitè de Canyamars.

Però aquí no s’acabaria el conflicte. Va tornar a pujar molt de to al març de 1937. Joan Roca Valentí, President del Sindicat d’Oficis Varis de la CNT, Esteve Bonamusa Domènec, President de la Junta de Veïns i Joan Figueras Lladó, President del Centre Republicà envien una carta-còpia al Cap de Patrulles Comarcals de Barcelona en què s’evidencien els greus problemes de veïnatge entre les dues poblacions.

“Fèia ja temps, Honorable Conseller [de Seguretat Interior], que, degut a l’abandó en que Dosrius ens tenia, car no es preocupava el mes mínim del seu agregat Canyamàs i si solament per a la cobrança d’impostos i demés d’ordre semblant; en algunes reunions amb els el·lements actius del poble, haviem parlat de sol·licitar l’administració autónoma, ço es, la creació de l’Entitat Local Menor, millor dit, constituir-nos en Sub-Municipi.”

Amb aquesta intenció “…acordàrem dur endavant la constitució  del Sub-Municipi i a l’efecte cridàrem al Secretari de Dosrius perque ens orientes i també parlarem amb éll referent el que ens havia ofert, ço es, esser el nostre Secretari.”

El Secretari no era un altre que Josep Manté Sureda i pel que es desprèn de l’escrit, Manté pretenia col·laborar discretament amb la Junta de Veïns de Canyamars per al final ser el secretari d’un nou Sub-Municipi que integrés l’Alfar Alt, l’Alfar Baix i la mateixa Canyamars. Els veïns acaben desconfiant de Manté i decideixen prescindir, moment a partir del qual “… a Canyamars no hi ha hagut un dia de tranquilitat, havent-nos menaçat l’esmentat Secretari de que el Sub-Municipi el tindriem, però que trigariem molt.[…] Dosrius ha vingut al poble i se’n ha endut el que ha volgut. Armes, Winchesters, mobles de l’esglesia i a res ens hem oposat. En certa ocasió vingué al poble l’Alcalde de Dosrrius amb tres o quatre mes, i pistola en mà se’ns endugué el cotxe que teniem i no content, feu un acte de matonisme disparant un tret…[…] Ara mateix, ja fa dies es crearen el Delegats Comarcals al servei de la Conselleria de Proveiments. Tot sovint el Delegat del Maresme, dona queviures a Dosrius i d’altres a nosaltres, doncs Dosrius i d’altres destinats a nosaltres, doncs Dosrius se’ls apropïa i els veins de Canyamàs que es morin de fam…”.

Ja que Dosrius entorpia l’avituallament de Canyamars, la Junta de Veïns va decidir tirar endavant la iniciativa de demanar a aquells habitants del municipi que tinguessin blat o farina que la venguessin a la Junta a preu de cotització. Els propietaris de les existències podrien passar a cobrar de la Junta més endavant. Els de Dosrius, van fer córrer la versió de què la Junta s’havia incautat del blat i de la farina i és que “El plevicit que efectuàrem per anar a la creació del Sub-Municipi, hem de dir-li Ciutadà Cap de les Patrulles Comarcals, anava refrendat per totes les signatures dels veins de Canyamàs […] havent-nos ofert tots els veïns adhùc pessetes per si ens fan falta per a la compra d’articles per a l’abasteixement de la població.”

L’Ajuntament de Dosrius, a través del seu alcalde, Jaume Ninet Pujol, donava la versió que “…en el poble de Canyamás, agregat d’aquest municipi, uns quants individus, aprofitan-se de l’anormalitat de les circunstancies, fá un quant temps que s’impossen a tot el poble per mitjá d’amenaces i coaccions [i fins i tot] han passat per totes les cases de pagés a requisar el blat i farina que posseien, enportan-se’n el de la majoria de les cases”.

El conflicte es va acabar el 20 de març de 1937, amb l’arbitri de la Junta de Seguretat Interior, quan va reunir a les parts i va dictaminar que Dosrius i Canyamars actuarien independentment en l’afer de la farina i el blat i que la Delegació Comarcal de Proveïments lliuraria directament els queviures al veïnat de Canyamars.

Carta de la Junta de Veïns de Canyamars

Carta de la Junta de Veïns de Canyamars

Carta de la Junta de Veïns de Canyamars

Carta de la Junta de Veïns de Canyamars

 

Advertisements