Etiquetes

Cels Gomis i Mestre (Reus, 1841 – Barcelona 1915) va ser un folklorista i enginyer català. Va ser tot un personatge de l’època. Va dissenyar bona part de les carreteres i vies fèrries de l’època, feina que va aprofitar per recollir elements del folklore popular. Quan va arribar l’any 1868 va participar amb Joan Prim en “La Gloriosa” que va iniciar el Sexenni Revolucionari. Durant aquest període va passar de ser federalista a introduir les idees del bakuninisme. A partir del final del Sexenni, Gomis es va dedicar a la seva feina de folklorista del territori català. Una de les seves primeres obres és “Lo Llamp y’ls temporals” (1884), on fa una recol·lecció de les creences populars.

Si us ve de gust podeu llegir el seu llibre a la Hathi Trust Digital Library. Nosaltres us transcriurem les parts dedicades a les bruixes i bruixots de Dosrius. L’autor comença dient:

“Son encara més estranyas las creencias de una bona part de nostre poble sobre la manera de formarse las tempestas. Aquest any passat, quasi á les meteixes portas de Barcelona, á Argentona, á Dosrius, á Arenys de Munt, he pogut convénce’m ab gran sorpresa meva, de que son encara molts los que créuhen que las bruixas y bruixots fan temporals. Y lo millor del cas es que vos dirán lo nom dels que ho fan y vos explicarán lo modo de ferho ab tots los ets y uts. Jo no faré més que repetir las meteixas paraulas ab que m’ho han contat:

Jo crech fermament que ‘ls bruixots son los qui fan los temporals. Un dia ‘m vaig trovar ab un company de camí que había estat set anys bruixot. Várem anar plegats unas tres horas y ‘m vá explicar cóm ho feyan, que es de la següent manera:

Encénen una petita foguera á la vora de una font, circunstancia que es de tot punt indispensable. De aquella foguera surt una columna de fum molt prima, que poch á poquet se vá extenent per tot, y pren la consistencia que podría passar’hi un carril per damunt. Los bruixots pujan dalt de aquell núbol de fum y lo fan anar allà ahont ells vólen. Mes devegadas trovan als pobles previnguts y de cada cop de batall de campana los tiran de aquí á n’enllá, ó bé á cops de Veracreu (la Veracreu o Santa Creu és la creu a la qual va ser executat Jesús de Natzaret) los fan sortir del terme. Aquell bruixot me deya que cada vegada que ‘ls succehia això, patian molt. (Contat pe ‘l  pare del actual rector de Dosrius).

[…]

Anys enrera, en temps del meu pare, que Deu lo tinga al Cel, hi vá haver un gran temporal. Lo rector de Dosrius era á la porta de la iglesia comanintlo (manant-loy al dirli: ¡passa, passa! una veu li respongué desde ‘ls núbols:

— ¡No puch!

— ¿Perqué?

— Perque la Juliana (nom de la campana grossa de Dosrius) toca.

— Passa, que no ‘t farém res.

— Donéume penyora.

Lo rector alsá ‘l peu y l’escolà, que era un meu parent, li llevá la sabata y la tirá als núbols. Llavoras lo temporal vá passar y la sabata del senyor rector fou trovada al cap de uns quants días dintre del pou del glas que hi há á l’altra part de la riera. (Contat per una dona de Dosrius, de uns 36 anys de edat).

Un’ altra vegada lo rector de Dosrius estaba també comanint (manant) un temporal y desde ‘ls núbols li vá caure una bruixa als preus. Aquesta prengué la caldereta del aygua beneyta y fugí. Aquella caldereta fou trovada més tart á l’altra banda de la riera, tota abonyegada. Si la vol veure, encara li puch ensenyar: es á dins de la sagristía y encara conserva ‘ls bonys, (Contat per En Poverdo, agutzil de Dosrius)

Una vegada totas las bruixas y bruixots de la encontrada formárem un temporal de mil dimonis. Quinze dias y quinze nits durá la tempestat y las bruixas y bruixots estiguéren altre tant temps ballant dalt del turó d’ en Gabarra, sense poder entrar á Dosrius perque la Juliana tocava. Mes succehí que al cap de quinze días de tocar á temps, la corda de la campana s’embolicà de tal manera que no ‘s pogué seguir tocant y llavoras las bruixas y bruixots entráren al terme de Dosrius, descarreganthi tal pedregada que fins los pins quedáren tots pelats. Los vells de Dosrius s’en recordan encara.

Entre aquells bruixots hi había En Ramon Polayna, de Canyamás, que era oncle meu. Un dia ‘m deya:

— Pau ¿sabs ahont lo vá’m formar aquell temporal? A Paris de França, y en ménos de quatre minuts várem ser á Alfar (Contat per l’esmentat Poverdo).

Una matinada d’estiu En Ramon Polayna tornava de Dosrius, ahont había anat á comprar un porró de ví, y veyent á Ramon Batlle y Juvany, que estaba en una de las sevas vinyas, cridà:

— ¡Ola, Ramon!

— ¿Qué hi ha, Polayna? li preguntà en Batlle.

— Avuy tindrém tronada, respongué En Polayna.

— ¡Que hi ha de haver! ¿Perquè ‘s veu aquell núbol tant petit ha de tronar?

— Os dich que hi haurá trons, afegí de nou En Polayna, seguint lo seu camí.

En menos de cinch minuts quedá ‘l cel cubert de núbols negres. En Ramon Batlle va córrer á ficarse dins de una casa y, per més que hi ha anar despressa, hi arrivà ja ferit del cap per las pedras que queyan, que eran grossas con ous de colom.

A n’En Batlle ningú li pogué treure may del cap que no hagués estat En Polayna lo qui vá formar aquell temporal (Contat per tot lo poble de Dosrius, hont es rara la persona que no crega en bruixas).”

Annex: Les bruixes de Dosrius a Vilaweb

Advertisements